Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Segons Manel Grávalos, un dels papers del dissenyador és “ampliar la capacitat comunicativa de la senyalització amb altres elements”. Afirma que “els senyals […] haurien d’utilitzar-se sempre de manera que l’usuari sàpiga quina decisió pren i perquè l’està prenent en cada moment. O sigui, fer-lo conscient i no al revés. No aquest automatisme.”
Amb el que no puc estar d’acord és quan diu que “aquestes instruccions constants que et diuen què has de fer, com ho has de fer, en quin moment ho has de fer, és un fracàs, és una manera de limitar, potser, la llibertat individual”. Sí que és veritat que, de vegades, es pugui pecar d’un excés de senyalítis, però l’objectiu sempre ha de ser arribar al màxim de gent possible, independentment de les seves capacitats, coneixements o condicions. Per això, que a l’autopista se’ns recordi constantment quina és la velocitat màxima, o que ens indiquin on podem trobar un ascensor o els serveis, mai estarà de més.
Tampoc puc estar d’acord quan defensa la supressió de panells informatius i substituir-los per codis QR o l’ús del telèfon mòbil com a font d’informació. De fet, em sembla una absoluta aberració proposar que la gent es dediqui a mirar la pantalleta en plena natura o visitant una església, en comptes de gaudir de l’espai més enllà dels dispositius electrònics que ja ens tenen prou enganxats. A banda del fet que, per una “experiència total” obliga a l’ús d’aquests aparells, cosa que no és sempre possible.
I l’afirmació “Si els sistemes de senyalització s’utilitzen per delegar una funció que hauria d’estar en uns altres àmbits com, precisament, l’educació o altres i s’utilitzen per recordar a una massa de ciutadans, d’usuaris passius, que no pensen, senzillament, què han de fer en cada moment, això crec que és un error” em sembla ofensiva.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Manel Grávalos considera que el dissenyador ha de tenir un paper més actiu i de decisió a l’hora de triar què i com s’ha de senyalitzar. Explica que quan li encarreguen intervenir en un espai es pregunta “a qui estic parlant, quin to haig de fer, qui en traurà benefici, com puc beneficiar la societat amb la meva interpretació, amb la meva acció”. Afirma que “la senyalització […] és que et permet gestionar de quina manera les persones utilitzen l’espai públic o es mouen o el perceben moltes vegades”. I fins i tot s’atreveix a dir que “El dissenyador té l’obligació de fer veure a l’altra persona, al seu interlocutor, al gestor de l’administració, que s’està equivocant”.
I em semblen al·lucinants afirmacions com “el capitalisme està utilitzant les persones per generar un rendiment econòmic de la vida, del que hauria de ser una relació normal entre persones amb la natura, amb altres persones, la societat…”. I vull creure que l’entrevista tenia un to molt distès que jo no soc capaç de percebre. Sobretot quan parlant dels gestos diu que “es creuen amb l’obligació de treure aquest rendiment que et deia del patrimoni”. Jo, personalment, crec que democratitzar l’espai i treure’n un rèdit social, de gaudi del nombre més gran de persones possibles, no té res a veure amb el capitalisme. Més aviat el contrari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos, m’he posat a reflexionar sobre la realitat de la nostra interacció amb les senyals actualment.
La primera pregunta que ens hem de plantejar és: Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai? i és una bona pregunta per entendre com ens trobem endinsats en un món ple de senyals. Un exemple que planteja Jordi Serra, es necessari que a l’autopista ens recordin la velocitat, que hi hagi senyals lluminoses per estar informats, però jo em plantejo com a usuari o persona que intenta respectar aquestes senyals, quantes persones no en fan cas? Per què a les autopistes o autovies han de posar reguladors de velocitat per portar el control si els usuaris son responsables de fer cas d’aquestes senyals? Llavors, no dic no siguin necessàries les senyals, dic que potser l’ús excessiu d’aquestes senyals, no és el que s’ha de plantejar per a poder arribar al públic. Per tant, des del meu punt de vista, el paper del dissenyador en aquest àmbit, és trobar el punt entremig en el que l’usuari estigui informat i que l’insereixi a seguir-les. Un exemple és el passos de peatons, per a evitar accedents, van incloent més en els carrer, però si et fixes una mica, encara que un peató té un pas a dos metres, si li és més curt anar per allà, no farà dues passes més encara que sigui el correcte. Llavors, és correcte l’ús d’aquestes? Potser és més fàcil fer tota la zona peatonal, per així els culpables siguin el cotxes.
La segona pregunta que ens hem de plantejar és: L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística? i potser si comences en el món del disseny et penses que és l’única manera activa en la que treballem. Però considero que no és així, ja que com a dissenyadors, la nostra feina és adaptar-nos a les situacions i projectes que tinguem entre mans. Un exemple interessant és el que explica Manel Grávalos en el projecte del carrer que havia passat de ser una zona de trànsit de cotxes a de cop peatonal amb trànsit de nens, era un canvi molt brusc pels conductors, la seva decisió va ser pensar en com es trobarien els conductors en aquesta situació i la resolució va ser tot un èxit. Aquí podem veure que l’orientació no és l’única manera de plantejar un projecte de senyalística.
Per altra banda, per acabar de comentar la intervenció d’en Jordi, m’agradaria fer unes preguntes que em van sorgir mentre escoltava l’entrevista de Manel Grávalos i crec que són necessàries per entendre el raonament. Perquè en el moment que Grávalos diu que s’hauria d’intentar disminuir les senyals, com sabem si funcionaria o no.
Què passaria si ara de cop desapareguessin les senyals? La societat està educada per arribar a aquest moment?
A partir d’aquestes preguntes, plantejaré un escenari, per veure si les responc:
En un parc, que tal com diu no són necessàries les senyals, comença a desaparèixer les normes “No es pot llençar res a terra”, “El gos sempre lligat”, etc. Creieu que es faria igualment? Jo puc dir que no, ja que inclús les senyals, en general, la societat no les segueix com hauria.
Per acabar aquesta reflexió, i generalitzant una mica més, un dissenyador busca la manera de comunicar una informació, en aquest cas concret serien unes senyals i aquestes han de ser suficients i adaptades a cada situació. Fetes per a que tots els usuaris les entenguin i les puguin seguir o els hi produeixi un sentiment cap a la seva vida quotidiana i a l’entorn en el que es troben.
Bones Josefina,
Respecte al que comentes, estic totalment d’acord amb tu.
Penso que arribarà un moment on tinguem tan interioritzat algunes conductes tan naturals que no caldrà disposar de senyals. Per exemple, em ve al cap els senyals de prohibit fumar dels bars. Arran de la normativa que va prohibir fumar als interiors dels bars i, amb els anys, hi ha bars que no tenen ja aquest senyal a la porta o a les parets, ja que els usuaris ho hem interioritzat i normalitzat.
Per mi, hauria d’arribar a passar el mateix amb els exemples que indiques dels gossos, perquè són conductes que haurien de ser naturals o innates, cíviques.
Però, penso també que estem lluny del que exposa Manel Grávalos com a exemple on, amb un nivell mig-alt de cultura es podrien deixar de fer servir senyals per indicar l’estil arquitectònic dels espais monumentals, per exemple. Aquí trobo que és massa utòpic i inclús excloent, ja que potser una persona no li interessa la història de l’art o té uns coneixements bàsics i necessita aquesta informació per a entendre. Jo, personalment, no soc capça de datar bé els edificis o els estils dels mateixos (com a molt gòtic, barroc o neoclàssic) i soc dels usuaris que necessita més informació per a poder interpretar què estic veient.
Després de llegir les vostres aportacions, em semblen molt interessants. Jo també he fet la meva reflexió en aquest punt.
L’entrevista amb Manel Grávalos ens obre una finestra fascinant al món de la senyalística i la seva importància en la mobilitat. Des de la perspectiva d’un dissenyador gràfic, puc afirmar que el nostre paper en aquest àmbit és realment crucial. No només es tracta de crear senyals efectives per guiar la gent, sinó de transformar l’espai públic en una experiència coherent i agradable.
El dissenyador de senyalística és com un mestre de l’orientació. Les seves creacions guien a les persones a través de l’espai i els ajuden a trobar el seu camí sense esforç. Però això no s’atura aquí. Hem de considerar aspectes com la bellesa i la cohesió visual. Un bon dissenyador no només crea senyals útils sinó que els fa atractius i harmoniosos, contribuint a una millor apreciació de l’entorn.
Quant a la pregunta sobre si l’orientació és l’únic aspecte a tenir en compte, la meva resposta és no. La senyalística és una combinació de funcionalitat i estètica. Hem de considerar la naturalesa de l’espai i les necessitats de les persones que el transiten. El disseny ha de ser consistent i assequible, però també ha d’adequar-se a l’entorn i la seva identitat. L’orientació és fonamental, però és només una part d’aquesta equació més gran.
En resum, el disseny de senyalística és una disciplina enriquidora i multidisciplinària, on la creativitat i la funcionalitat es barregen per millorar l’eficiència i l’experiència de les persones en l’espai públic. El dissenyador és un guia invisible que facilita la vida de les persones en els entorns urbans i rurals.
Bones companys,
Comparteixo la meva opinió i reflexió.
Com ve s’indica als materials que tenim a la nostra disposició, la senyalística “fa referència al conjunt d’elements que intervenen per tal de facilitar el guiatge de les persones”. Tot i que la definició està clara, com es duu a terme d’una forma eficient i sense sobrecarregar esdevé un gran repte.
Després d’escoltar les reflexions de Manel Gràvalos sobre els objectius de la senyalística i el seu paper a la societat, he de confessar que m’ha fet tenir opinions un pèl contraposades.
Si ens centrem en la primera pregunta sobre el paper del dissenyador a l’espai i, agafant com a referent l’esperit crític de Manel Gràvalos i inclús, la seva indignació de com es desvirtua el món de la senyalística envers un objectiu econòmic i capitalista, el dissenyador hauria d’estar vinculat com a decisor des d’un inici en qualsevol projecte de senyalística, i no en fases massa avançades. El paper principal del dissenyador és ser capaç de dissenyar un projecte de senyalística que estigui adaptat correctament al tipus d’espai (ja siguin serveis de transports, espais comercials, espais patrimonials, espais efímers, etc.). Però, també, sent capaç d’oferir una visió que vagi més enllà de com es materialitzarà el projecte, fer un anàlisi previ de per què es necessita fer aquest projecte, quins codis entren en joc, quin és el públic usuari i com el dissenyador pot aportar un benefici a la societat. El valor de l’experiència que vol transmetre transformarà també el projecte final. Ser capaç d’assenyalar allò que es necessita destacar en comptes d’omplir tot amb senyals i sobre estímuls.
Per altra banda, i responent a la segona pregunta, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte. Tot i que potser és el que més ajuda a aquesta necessitat de guiar i indicar la circulació, de nou, dependrà del projecte. En Manel Gràvalos posa com a exemple l’itinerari del patrimoni de Roses, on la idea i execució ha esdevingut treure senyals en comptes d’afegir-ne. En aquest cas, el pes principal de l’acció seria la interpretació, que ens facilita informació per entendre on som i què estem veient (ja sigui a través d’un QR, com és a l’exemple o mitjançant altres plafons i panells).
Per altra banda, també podem destacar la identitat com altre eix a tenir en compte, que es caracteritza per la creació d’una imatge distintiva pel lloc i que esdevingui un punt de referència pels usuaris.
Tot i això, Manel Gràvalos advoca per uns espais on no es necessitin tants senyals i on els usuaris/intèrprets siguin observadors i conscients, fugint d’aquest automatisme i etiquetatge que caracteritza la societat actual (on la majoria de projectes busquen un rèdit econòmic). Si s’inverteix en educació i en cultura, hi haurà molts senyals que no seran necessaris, ja que formaran part de codis que els observadors ja tindran interioritzats. Penso, però, que d’això encara estem lluny i que la senyalística ha de ser global i no portar a interpretacions errònies depenent d’aspectes que poden ser socioculturals.
Després de llegir les vostres aportacions, em semblen molt interessants. Jo també he fet la meva petita reflexió…
És fascinant com la senyalística pot ser un reflex tan fidel de les dinàmiques socials i com pot influir en la forma en què experimentem i percebem els espais. Estic totalment d’acord amb la idea que el paper del dissenyador no només ha de centrar-se en la materialització del projecte, sinó també en una comprensió profunda del context i del públic usuari. La capacitat de transcendir la pura funcionalitat i aportar una visió que enriqueixi la societat és clau.
L’entrevista amb Manel Grávalos ens obre una finestra fascinant al món de la senyalística i la seva importància en la mobilitat. Des de la meva perspectiva, puc afirmar que el nostre paper en aquest àmbit és realment important. No només es tracta de crear senyals efectius per guiar la gent, sinó de transformar l’espai públic en una experiència coherent i agradable.
La pregunta fonamental sobre per què necessitem tants senyals, especialment aquelles que semblen innecessàries per a persones responsables, és molt provocadora. La idea de trobar un punt entremig entre informar l’usuari i assegurar-se que aquest segueixi els senyals és clau, i estic totalment d’acord en el fet que encara falta educació en certs aspectes.
La discussió sobre si l’orientació és l’únic aspecte a tenir en compte és molt rellevant. El cas del projecte del carrer que va passar de ser de trànsit de cotxes a peatonal amb trànsit de nens il·lustra perfectament com el dissenyador ha de considerar més factors que simplement l’orientació. La comprensió del context i la capacitat d’anticipar-se a com els usuaris reaccionaran són crítiques en aquests casos.
Les preguntes sobre la idea de disminuir els senyals i què passaria si desapareguessin són molt pertinents. És cert que la societat està educada amb aquests senyals, i una desaparició abrupta podria causar confusió i potencialment caos. La menció de la Josefina d’un escenari en un parc sense els senyals habituals destaca com, fins i tot sense aquestes normes, la societat pot no seguir-les com es desitjaria. Això posa en relleu la complexitat d’instaurar canvis en la percepció i el comportament social.
Maggi